M. Pilar, Lidón, Lledó i Balma

…Prompte vaig arribar jove a Madrid, allà vaig viure en un entorn absolutament castellanoparlant on només sentia –i escoltava– parlar valencià per telèfon, quan parlàvem amb la família.

L’amor a la terra ens va anar impregnant quasi sense voler, ens va anar entrant fluidament,
i notàvem com el sentiment de ser d’ací se’ns feia més i més fort a dins.

Recorde quant ens costava despegar-nos cada volta que tornàvem a Madrid, després de les vacances… quins plors!

Sempre, de menudes, amb la mateixa cançoneta: …“i què t’agrada més, Madrid o Castelló?” “Castelló”, contestàvem entre dents.

Era casa nostra. Allà hi érem per circumstàncies professionals, i quasi sense pensar-ho, de pas… quan vam poder, en vam tornar.

I en vam tornar quasi sense adornar-nos-en amb un arrelat sentiment d’estima al que era nostre… era, definitivament, tornar a casa.

I tornar amb el desig de fer-ho amb totes les conseqüències, amb compromís. Per això vam triar escoleta infantil en valencià, i després col·legi en valencià, per a les xiquetes.

Va ser una decisió convençuda, madurada amb uns quants anys ja d’estada a Castelló, amb la ferma sensació que així havia de ser…

Amb esforç, però també amb la satisfacció de poder participar de la nostra cultura.

Per cert, se m’oblidava: em dic Lidón…;
la filla gran, Lledó;
la menuda… Balma,
i la iaia Pili.