Regina Múzquiz Vicente-Arche, directora general de BioSim, i altres.
La imatge ben bé podria ser la foto final d’una cursa d’obstacles. Una cursa en què la resta d’acompanyants d’aquesta dona –una professional referent al món de la indústria farmacèutica espanyola–no han sigut sotmesos a cap obstacle. Una cursa desigual. Desigual com cadascuna de les vides de les dones treballadores, de les dones professionals, de les dones mares.
Els homes, davant d’un llenç en blanc en el qual desenvolupen els projectes vitals sense cap altra limitació que les pròpies capacitats, el seu interès o la particular situació econòmica.
Les dones, davant d’un embolic de traves, sexismes, masclismes, abusos i responsabilitats afegides.
I davant d’una societat en la qual les seues idees compten menys, el seu sou és inferior i els càrrecs de rellevància política i institucional són terreny en gran mesura del sexe masculí. Una societat en la qual els fills són responsabilitat quasi exclusiva de la dona i la conciliació laboral i familiar es queda en paper mullat.
Una societat en la qual, tot i així, dones valentes, com podria representar la dona de la imatge, no renuncien. Es planten, i no renuncien. Es planten davant de les actituds masclistes i treballen més per menys diners, demostren el doble de qualificació, s’entreguen en cos i ànima per estar presents en fotografies com la que contemplem i superen discriminacions i menyspreus.
Fins i tot hi ha dones que no renuncien a tindre fills i a desenvolupar la seua carrera professional.
Però el preu que es paga no és poc. La terrible sensació de deixar a casa un nadó de quatre mesos per a tornar al treball no es pot explicar en paraules. El dolor d’haver d’interrompre la lactància materna per no ser compatible amb la jornada laboral és impossible d’expressar i el cansament, l’estrès, la sobrecàrrega mental i la constant impressió d’estar fent tot a mitges no es transmet a la societat. I menys encara als polítics encarregats de promoure polítiques conciliadores, de mirar als països del nord d’Europa, on les dones disposen d’un temps raonable i remunerat per a criar els fills.
Per això la manca de presència femenina a les altes esferes polítiques i em-
presarials és com el peix que es menja la cua. Més dones amb capacitat de prendre decisions és garantia que s’hi tracten i prioritzen problemes socials, educació i sanitat i, per tant, un increment en la igualtat.
El For Econòmic Mundial ha dit que es tardarà cent anys en aconseguir la igualtat. Cent anys perquè les dones tinguen la mateixa participació política, accés a l’educació, a la salut i les mateixes condicions econòmiques i laborals que els homes. Les dones porten molts més anys lluitant per la igualtat.
Dones feministes que han treballat per tal que hui moltes altres dones clamen perquè la renúncia no siga una solució. Perquè les dones –mares o no– troben menys obstacles a la cursa, que els eliminen de soca-rel, amb força i per sempre, per a les generacions futures.
ADONA'T 