La llibertat no es trosseja

Sempre m’ha sobtat trobar-me persones que, essent nacionalistes, es declaraven antifeministes; i a l’inrevés, persones que, essent feministes, no volien ni sentir a parlar del nacionalisme. Em sobtaperquè, en un cas i en l’altre, això és una flagrant contradicció. Jo crec que del que estem parlant és de llibertat. Llibertat dels pobles, llibertat de les dones, llibertat de tothom.

Quan sent, per exemple, que algú diu que té el dret de triar el català o el castellà per a l’escola dels fills, i ho diu en nom de la llibertat, també quede sobtada. A veure: conèixer la llengua del
seu país, siga de naixement o d’adopció, és un dret, un dret dels infants: ¿en nom de què, els pares, poden privar d’un dret els fills? Ningú no es planteja la “llibertat” (o el falsejament de la
llibertat) per parlar alemany a Alemanya o romanès a Romania; el català sí que ha de ser objecte de tria arbitrària, cosa que no pot amagar un ressentiment polític: res a veure amb el benestar dels infants.

Com aquestes, veig sovint altres contradiccions. És el cas que em va passar un colp, en un programa de ràdio; el locutor, afectuosament, em va renyar, perquè, deia, jo voldria que tots els joves escoltassen Mozart, i ells el que volen escoltar “lliurement” és rock o pop. “No ­–li vaig replicar–, això, ara i ací, no és una qüestió de llibertat sinó d’informació, de condicions d’igualtat.” Si els joves coneguessen tan bé Mozart com el rock o el pop
i lliurement triaven el pop, no hi tindria res a dir; el mal és que només tenen l’oïda entrenada per al pop o el rock i l’anomenada música culta els resulta estranya. En condicions d’igualtat podríem dir que han fet un acte de llibertat; en condicions en què NO poden triar perquè els falten coneixements, no és llibertat sinó necessitat.

Resumint: crec que la llibertat n’és una i engloba totes les nostres activitats, que no es pot trossejar segons ens convinga; també crec que no es pot ser lliure si prèviament no som iguals; i, finalment, crec que, sense informació, les nostres opinions deixen de ser lliures. ¿Quantes dones mateix reneguen del feminisme perquè no saben el que és?

En conclusió: ¿com es pot desitjar la llibertat de les dones però no la dels pobles? O, a l’inrevés, ¿com es pot desitjar la llibertat dels pobles però no la de les dones?

La pregunta és antiga. Se la formulava, amargament, Clara Zetkin, en comprovar que al seu comitè revolucionari es burlaven d’ella quan parlava de la igualtat, en drets i en dignitat, de les dones i els homes. I ho va deixar escrit.

Desitge que la nostra invisibilitat s’acabe. I s’acabarà amb iniciatives com les de l’associació adona’t.
N’estic segura: som DONES DE PARAULA!

Ah! Visca la Llibertat!
I visquen els Països Catalans!