La culpa d’Eva

«Les xiquetes són més roïnes, el xiquets més innocents», «El pitjor enemic per a una dona és un altra dona», «Dos dones i un pato, mercat»…

Les dones hem crescut escoltant aquestes frases a manera de mantra. I diuen que quan repeteixes una idea fins a la sacietat al final es converteix en veritat. No obstant això, en el cas de les dones, al final ha sigut una creença cultural, alimentada per la misogínia, sense cap base real. N’hi ha prou de mirar al nostre voltant, i examinar les biografies de les dones de la nostra família, per a constatar que els lliuraments d’amor i cura absoluts més sincers i commovedors estan protagonitzats per dones.

A les dones, encara avui se’ns exigeix un estàndard moral molt més rígid que als homes, i açò limita les nostres vides, els nostres projectes professionals, personals… Les dones hem sabut sustentar-nos emocionalment. Som expertes a crear xarxes personals per a ajudar-nos entre nosaltres i aquesta experiència vital es transforma en èxit quan l’objectiu és impulsar una empresa comuna. Així, cada vegada hi ha menys dones que creuen que la seua pitjor enemiga és una altra dona, però el mantra continua sonant.

Les dones que protagonitzen l’exposició no només són la constatació que podem assolir les metes que ens tracem, sinó que a més, encara sense pretendre-ho, es converteixen en exemple per a altres dones. Perquè, en ple segle xxi, assumir la conciliació de la vida personal, familiar i laboral continua recaent en la mateixa part del món –la femenina–, i moltes dones es veuen incapaces d’assumir el treball malabar que això implica pel desgast personal que comporta; perquè la cultura s’encarrega d’inocular la culpa de ser mala mare i mala esposa per voler tenir un projecte vital propi; perquè realment ho tenim difícil, les nostres protagonistes mereixen aquest xicotet reconeixement, que espere que duga implícita una reflexió sobre què poc han variat algunes de les demandes de les dones en més de tres dècades de feminisme.

És un deute de totes cap a les que sí que ho han aconseguit, mantenir l’esperit optimista sense deixar de reivindicar. Gràcies, de veritat.