Isabel, Inés i Aina

La iaia, Isabel, arribà a Castelló a punt de tenir el primer fill. Procedia de terres castellanes però es va arrelar i es va convertir en dona en aquesta terra, en la qual va formar la seua família i va trobar feina. Va aprendre valencià amb l’home, els amics i els fills, alhora que aquests aprenien a parlar i alhora que recorria el seu camí vital.

A poc a poc, el seu interès per la llengua pròpia de Castelló, en un principi al voltant de la vida quotidiana i de la criança dels fills, es va anar completant amb l’interès professional relacionat amb la formació de mestres, amb el reconeixement del dret de conèixer i usar el valencià des de l’escola, i amb les immenses possibilitats del bilingüisme i el plurilingüisme per al desenvolupament social i cultural en el món actual.

La mare, Inés, va nàixer a Castelló i va formar part del privilegiat grup de xiquetes i xiquets que anaven a La Bolangera i, després, a l’escola en valencià. Les mestres i els pares li van ensenyar a treballar per una societat millor, més justa, més igualitària, es formà en el coneixement i l´ús d’altres llengües a més del valencià i el castellà, com a eina de relació amb altres persones i altres cultures.

La seua ment inquieta i oberta la portà cap a experiències i conviccions d’empatia i acceptació de les diferències de tot tipus. Des d’un ús convençut i responsable, creu que la llengua, com a eina de comunicació, ha de ser flexible, i que com a reflex de la cultura i la mentalitat d’un poble, s’ha de conservar, mimar i desenvolupar.

El coneixement del castellà que li donà sa mare també la portà a estimar-lo, sense prejudicis, i a saber ben bé el lloc que ocupa en la nostra història i la nostra societat. El coneixement d’altres llengües i altres cultures, que tant li han aportat en la vida personal, ha configurat la seua personalitat oberta, que mira cap al futur de les llengües del món.

Així vol criar la seua filla, Aina –que ja té una altra germana–, i que s’ha incorporat a la vida escolar en valencià, que ja parla la llengua de sa mare i de son pare –el castellà–, i que ja distingeix i manté converses en qualsevol de les dues llengües. Una nena –així ho vol sa mare– que pertany a una generació que a partir del més proper i estimat volarà cap a tots els mons que el futur li oferisca.

Des de l’estima per la cultura i la llengua pròpies, des del caliu que dóna l’ús de la llengua de l’entorn proper, en la qual es troben i es formen la identitat, la personalitat i el caràcter, aquestes tres dones volen contribuir a l’arrelament d’essències que, a més, continguen aromes d’altres flors.