Irene, Adela i Irene

Ma mare és de València i ara viu en un poble de la Plana Baixa. Fa dos dies va anar al metge i ell li va preguntar on vivia en aquests moments. Sense dubtar-ho i amb un somriure pletòric d’orgull i excepcional alegria va respondre: “de València”. Pateix una malaltia anomenada Alzheimer. Ja no sap on viu però sap d’on és.

La meua filla és de Castelló i viu a Barcelona, en una ciutat on dia a dia s’encreuen accents, llengües i pobles en un mestissatge no tan ideal com ens fan pensar. I sempre que pot, fa gala de ser d’on és. És feliç on viu però sap d’on es.

Jo visc a Castelló però soc de la Vall d’Albaida, a la vora d’Alacant. M’agrada molt fer ús d’algunes de les paraules del meu poble que em recorden aquelles corregudes de quan era una xiqueta.

Enyore del meu poble tot el que ja no hi és el que era. Ja no visc allà però sé d’on sóc.

Totes tres sabem d’on som i d’on no som. Totes tres sabem que, a més de cuinar l’olla valenciana, cantar els cuplets de la Malva-rosa, o llegir en la nostra llengua, hi ha alguna cosa més enllà que ens ha unit en la mateixa identitat. I no cal ser Mendel per saber que si som iaia, filla i néta, alguna cosa ens ha determinat genèticament. Però hi ha quelcom que els metges no expliquen, i és quan els ulls se’ns omplen de llum en escoltar la dolçaina o la xeremia.

Sols elles dues tenen el color d’ulls més blau i transparent que conec. Els meus són del color del delta que viu enamorat de dos rius blaus que m’acaronen cada dia: les dues dones que porte al cor. I, a totes tres, se’ns torna la mirada d’aigua quan llegim aquell rotund poema: “No hi havia a València dos amants com nosaltres, car d’amants com nosaltres, en són parits ben pocs”.

Que el riu que uneix la nostra mediterrània mirada
no s’asseque mai.

A les meues Irenes, ma mare i ma filla.