I vet ací

I vet ací que pels voltants dels anys 60, a la nostra ciutat i
al nostre país, va nàixer una xiqueta. Una xiqueta, a la qual, com a tantes d’altres nascudes anys enrere i que naixerien anys després, li van parlar castellà.

Els pares s’havien conegut quan estudiaven a l’institut i s’havien emparellat més tard, quan assistien a cursos dels grups d’esbargiment de l’època. No cal dir que als anys 50 i 60, a l’escola i en àmbits públics, el valencià estava proscrit i, com tants d’altres, els pares d’aquella xiqueta aprengueren a relacionar-se en castellà
entre ells i amb els amics.

Van entrar en el món laboral, es van casar, van tenir els fills i tot ho van fer en castellà. Els avis van pensar que els néts no els hi entendrien i van canviar
la seua llengua per una altra.

La xiqueta va créixer parlant castellà, estudiant,
escrivint, llegint, estudiant, cantant i jugant en aquesta llengua. Però de tant en tant o, millor dit, de tard en tard, la llengua dels avantpassats se li feia present.
Era una llengua estranya, que sentia quan una de les àvies, catalana, parlava per telèfon amb la família de Barcelona. “Al pot petit, hi ha la bona confitura”, li deia l’àvia rient i assenyalant-li el melic, i ella reia amb paraules alienes però que sentia plenes d’afecte.

L’altra àvia, valenciana, parlava també aquella llengua amb les ties i les cosines del poble, però sempre eren converses de grans en les quals ella no prenia part.
“Però que fadrina i sabuda que s’està fent esta xiqueta”, li deien, a l’àvia, cada volta que la portaven de visita al poble, i seguidament es giraven cap a ella i li preguntaven:
“¿Quieres merendar, cariño?”.

Van passar els anys i la xiqueta va anar a l’institut, va fer nous amics, va tenir nous professors i noves experiències viscudes en llengua castellana. Però un dia uns quants amics van decidir reivindicar la seua llengua materna, la qual alguns mai havien deixat d’usar a casa. Conscients d’allò que sentien i volien fer, van acollir amb satisfacció el retorn del valencià a les escoles, l’alè de molts professors que els encoratjaven a llegir i escriure en la llengua pròpia.

La nostra protagonista, que en principi no va sentir aquesta necessitat, a poc a poc va anar veient més gent al seu voltant que feia el pas. Alguna cosa va començar a canviar en escoles i instituts, a les universitats, als llocs de treball. Alguna cosa li feia sentir malament quan algú canviava de llengua en dirigir-se a ella, quan veia que gent que no havia nascut al seu país s’esforçava per aprendre valencià, per integrar-se a la ciutat d’acollida, quan presenciava com les famílies es retrobaven amb una llengua mig abandonada per molts durant anys.
Aleshores, no va voler deixar passar l’oportunitat de poder comunicar-se amb tota aquella gent de la terra
en la llengua de la terra, de sentir-se plenament integrada a casa seua.

No va ser fàcil, però en estudiar valencià va comprovar, sorpresa, que aquella llengua sempre havia estat a dins seu, amagada en algun lloc del cervell, transmesa, des de xicoteta, per totes aquelles persones que la utilitzaven al seu voltant i que, volent o sense voler,
li l’havien escatimat.

Pas a pas hi va anar guanyant confiança, i estimació, compartida amb el seu castellà, d’una manera natural.

La xiqueta ara és mare i ha transmès la llengua màtria dels valencians als fills.

I conte contat, no s’ha acabat.

Perquè mai és tard per recuperar la identitat, per lluitar, per no perdre els orígens. Som a temps de tornar a la llengua, o d’anar-hi per primera vegada. Per passar el relleu als nostres fills i que ells puguen fer el mateix amb les generacions vinents.

Per això, aquest any volem retre homenatge a totes les mares que han escollit el valencià com a llengua de vida, de manera natural o contra pronòstic, i us convidem a formar part d’uns relats escrits per dones d’ací i d’arreu del món, que han tingut el coratge de compartir amb nosaltres una part de les seues històries, la generositat de
deixar-nos la seua imatge i unes paraules que ens omplien de tendresa i esperança.

Un any més, Adona’t us dóna la benvinguda al que vol ser més que una simple exposició fotogràfica. Us convidem a seguir fent camí amb el valencià i avui, a fer una passejada per Llengua màtria. Dones de paraula.