Amparo Marco, alcaldessa de Castelló, i altres.
Desperta. Comença el teu dia com a DONA i has d’estar a l’altura. Desdejuna. Fruita, avena, una dieta equilibrada i café amb llet, això sí, desnatada per a complir amb el límit calòric que se t’imposa. Pentina’t, maquilla’t. El teu embolcall es jutja al mil·límetre ahí fora, ¿de veritat penses sortir així de casa? De pressa. Porta els xiquets a l’escola. ¿Has acabat els deures, Laia? ¿Com portes l’examen, Marc? Bolca’t. Preocupa’t. Pateix. Una bona mare ho faria. Ara estàs a l’oficina. Compleix. Treballa. Has de donar el 120 % perquè el teu col·lega, només entregant el 100 %, ja porta més diners a sa casa i segur que t’eclipsa a les fotos.
Així és la jornada de la majoria de dones que ens envolten. Una cursa a contrarellotge, una carrera d’obstacles en la qual s’han d’esquivar des de ferotges estereotips publicitaris fins a diferències salarials insalvables. Però sobretot, la dona del segle XXI conviu amb una societat que tot i que tracta de despertar del malson del patriarcat, mandrosa, encara es refrega les dures lleganyes del masclisme.
El dia 13 del passat mes de desembre, la Real Acadèmia espanyola va decidir mantenir dins la definició de DONA, una més que corregible accepció. La que es refereix al sexe femení amb el desafortunat qualificatiu: “dèbil”.
“Sexo débil. Conjunto de las mujeres” Així resa al diccionari de referència en llengua castellana. Tampoc s’ha de menystenir la justificació de la NO-eliminació de l’expressió, per part del director de la RAE, Darío Villanueva: “Es un error pensar que, porque se censure el diccionario, va a desaparecer el vicio del machismo, de la discriminación y de la ofensa.”
Això no obstant, moltes somiadores com jo mateixa, considerem que tota pedra fa paret i que tot i que només comença a sortir el 90 % d’aquest mastodòntic iceberg masclista, és hora de començar a trencar trossos de gel, i erradicar aquesta accepció hagués sigut un bon començament.
Uns renglons més avall d’allò de “sexo débil”, apareix el que volen que creguem que n’és l’antònim: “sexo fuerte”, per a referir-se a un conjunt d’homes. La fortalesa per a l’home, la debilitat per a la dona. Un repartiment tan retrògrad com l’inofensiu rosa per a ella, blau per a ell. Però que a la vegada amaga dualitats molt més insuportables, sagnants, com la de víctima i assassí.
Els casos de víctimes de violència de gènere ens sobten cada matí en escoltar la ràdio. Els posem número, nom, fins i tot a voltes, malauradament, cara; coneixem el veïnat i sabem si es van poder armar de la valentia suficient per a denunciar el seu maltractador o si, silencioses, van patir el seu calvari, en nom de tradicions enquistades, pregant per no llançar pels aires un fictici nucli familiar.
No quedaria bé. Deuen pensar estes presoneres, estes dones captives d’un mini-món anacrònic. Com segurament accepten, equivocades, que no queden bé davant la societat, moltes altres coses, per estar fora del cànon de dona imposat: gaudir d’algun caprici, ser mandrosa de tant en tant, ser més amiga que mare, reivindicar un sou igualitari o accedir a llocs de direcció.
Tal volta li hem de donar la raó als señors de la RAE. La debilitat existeix al nostre ADN, com en la resta d’éssers humans, però en el cas de les dones només ens fa més fortes.
ADONA'T 