Mònica Oltra
Coportaveu de la coalició Compromís.
En algunes ocasions se m’ha convidat a reflexionar públicament, ja siga en alguna entrevista o en alguna xarrada, sobre com les dones estem influint actualment en la política. Fins i tot m’han arribat a preguntar directament si crec que les dones poden salvar la política. Li he donat moltes voltes a això i la resposta és que sí. Estem en un escenari que s’assembla molt al període d’entreguerres: tenim en ebullició moviments emancipadors a la vegada que està present el potencial perill d’una deriva cap al totalitarisme. I això en el segle passat va ocasionar guerres i feixismes. Però tinc la sensació que la història ens està donant una segona oportunitat per madurar com a éssers humans. Un dels elements subjectius més importants que abans no hi era i ara sí que és present en la nostra societat és que les dones ens hem convertit en subjectes polítics i socials conscients, i aquest salt qualitatiu pot fer que, ara sí, aprofitem aquesta segona oportunitat que ens dóna la història.
Tinc el convenciment que els llibres d’història parlaran d’aquest període com el del naixement del salt endavant de l’ésser humà cap a l’emancipació, cap a un altre model d’evolució en la consciència, la solidaritat i l’agermanament. La humanitat està connectada amb uns fils invisibles que ens entestem a destruir, l’autèntica globalització és que, si hi ha algú patint arreu del planeta, això siga percebut com a patiment propi. I estic convençuda que la feminització de la política serà la clau d’este canvi.
El punt de partida del meu compromís són els meus pares, ells m’ensenyaren l’amor a les persones i a la terra que habitaven, també em van inocular la rebel·lia i el compromís. Potser per haver nascut dona i de classe baixa, sempre he sabut apreciar i valorar la llibertat, l’esforç per l’emancipació de les persones, la lluita per la igualtat i la diversitat.
A l’institut vaig conèixer persones amb les quals vaig iniciar una activitat política que m’ha portat fins ací. Es tracta d’amics de lluita, d’alegries, de tristors, d’esperances i de vida. D’aquesta manera, el meu compromís va passar de ser privat a ser públic. Vaig començar als 15 anys la meua militància política al Partit Comunista i vaig participar en la formació d’Esquerra Unida, un nou projecte que havia nascut per a superar els vells esquemes de l’esquerra. Em vaig implicar, i molt, en la política en general i en la juvenil en particular. Durant els últims anys d’institut i després a la Universitat, la política i la meua vida han anat unides, perquè sempre m’han revoltat les injustícies i desigualtats. I això només es pot fer a través dels canvis socials impulsats des de la política. Potser també per això em vaig llicenciar en dret, perquè la justícia és un element clau de transformació social.
Vaig participar també de manera activa en el Consell de la Joventut de la Comunitat Valenciana, entitat que em donà l’oportunitat de relacionar-me activament amb altres sensibilitats i persones del moviment juvenil organitzat, amb els quals vaig establir relacions que, en molts casos, encara perduren. I em va ensenyar que el diàleg, els acords i la flexibilitat són fonamentals en política. I vaig aprendre el valor de la diversitat i les diferents maneres de pensar, sentir i expressar-se per a una convivència enriquidora i fecunda.
Mentrestant vaig iniciar la meua carrera professional, vinculada al món del dret, en un despatx professional amb dos amics, perquè també pense que la justícia i els drets no els regala ningú, sinó que són conseqüència de conquestes i de lluita. Des d’aquesta perspectiva he procurat sempre unir la vocació professional i la política parant especial atenció a la defensa dels drets d’igualtat de col·lectius històricament marginats o invisibilitzats. Això m’ha portat a defensar jurídicament davant les més altes instàncies assumptes que el temps i la lluita han transformat en legals.
Sóc partidària d’unir la pluralitat amb la unitat d’acció. La pluralitat és sinònim de vida i la unitat d’acció és sinònim d’accions de canvi. Això, en el meu cas, es diu política d’aliances. Aquesta política d’aliances va fer que l’any 2007 fóra elegida diputada a les Corts Valencianes per la candidatura de Compromís, una coalició electoral diversa, plural i amb voluntat de transformar radicalment l’estat de coses en què vivim. L’any 2011 vaig ser reelegida diputada a les Corts, de nou amb Compromís.
Ara els ciutadans i ciutadanes hem posat en marxa un canvi polític imparable. Un canvi que hem de somiar, inventar, construir. Aspirem a construir un futur en què les persones puguen, senzillament, dur endavant la seua vida de manera lliure i digna; en què puguem superar les carències i dificultats actuals, fruit de polítiques injustes i equivocades; en què les persones independentment del nostre origen, situació econòmica o color de la pell, tinguem igualtat d’oportunitats. Aspirem a construir un futur en què tots i totes siguem protagonistes, perquè haurà de ser el conjunt de la ciutadania qui prenga la paraula i aposte per solucions reals per als problemes reals.
El futur està per construir. Un futur amb una agenda de polítiques socials per a una democràcia inclusiva en què els segments més vulnerables de la societat no siguen condemnats a l’exclusió. Amb unes polítiques educatives perquè les diferències socials no siguen determinants de l’èxit escolar, on eduquem xiquets i xiquetes que siguen futurs ciutadans lliures amb capacitat racional i emocional de relacionar-se amb els altres i amb el medi.
Unes polítiques culturals de defensa d’allò menut, que arriben a cada poble o barri, que estimen la nostra llengua i cultura pròpies, que ens permeten mitjans de comunicació públics en valencià, dignes, plurals, reflex de la societat i no del govern de torn. Unes polítiques que aposten per la sostenibilitat, perquè creiem en les potencialitats del nostre territori, i sabem que el futur, si no és verd, no serà. Unes polítiques, en definitiva, que milloren i faciliten la vida de la gent i el bé comú. Eixe és el País que vull.