Dones valentes

Hi ha un tret comú que he trobat sempre en les dones que m’han envoltat al llarg de la meua vida. I tot i que no és ni rigorós ni molt encertat generalitzar, perquè sempre hi ha excepcions –que per altra banda diuen que confirmen la “regla”–, he de dir que, al meu parer, no hi ha major veritat que allò que un constata en les seues vivències, en eixes que ens marquen i ens ajuden a discórrer per la complexa realitat. El tret al qual m’estic referint és la valentia de les dones.

La primera volta que em vaig adonar de l’heroïcitat, o el valor, de les dones va ser un dia d’estiu, molt calorós, quan jo era un xiquet que no alçava ni sis pams de terra. El poble on estiuejava, a casa dels meus oncles, es trobava als peus de la serra del Benicadell, al vessant de València, des d’on aquella muntanya semblava un dinosaure adormit i soterrat, amb la cresta dorsal de pedra calcària ben plantada que guaitava entre la terra i els pins. Junt amb el Fadrí i el Bartolo, aquest cim formava part de l’skyline de la meua infantesa.

En acabant de dinar, pel poble, es va estendre la notícia de que s’havia botat foc a la serra. Entre joc i joc, els xiquets, des de l’era del poble, seguíem l’evolució de l’incendi escrutant el fum, unes vegades blanc i d’altres gris, que sortia i cobria el verd fosc dels pins.

Quan començà a fer-se de nit la serra ja feia temor, i les flames corrien pel tos de la muntanya, baixant i pujant, estenent-se a un costat i l’altre, seguint les bufades del vent ponent que dirigia aquella orquestra dantesca. L’instint animal de supervivència, o la temor –tant se val–, va fer que els xiquets, a boqueta nit, de manera inusitada i abans d’hora, ens retiràrem a les cases abans d’hora, i sense que ningú ens cridara com era l’habitual.

En aquella època i per aquells indrets hi havia molta sequera i per a fer front a un incendi com aquell no hi havia els recursos que existeixen avui. Si es volia aturar el foc, eren els homes els que havien de fer tallafocs, els quals, amb branques i a braçades, havien d’ofegar les flames; i aquesta feina per la nit, amb un vent fortíssim i rodats de foc i fum, comportava un risc molt gran que en altres ocasions, per desgràcia, havia acabat amb morts. Els homes ho sabien i les dones també. Per eixe motiu els primers fugien o s’amagaven perquè ningú els trobara, i les segones tancaven casa i callaven. L’autoritat competent d’aleshores, la parella de la Guàrdia Civil de la caserna més a prop, anava casa per casa, preguntant pels homes i joves per reclutar-los, buscant braços i forces per lluitar contra el foc de la muntanya.

Van trucar a la porta i ma tia Tereseta va obrir, jo estava al seu costat –amb els ulls esbatanats i esglaiat. Un civil li va preguntar pels homes de la casa; volia que sortiren i que l’acompanyaren a apagar el foc. Ella va respondre, contundent, que allí no hi havia ningú més que nosaltres dos i que no es molestés en passar a regirar casa, que la faria perdre el temps i justament d’açò no anava molt sobrada, doncs tenia molta feina. I que això que feien ells, d’anar buscant casa per casa, no tenia cap trellat, doncs la muntanya no es moriria i els arbres, després de l’incendi, tornarien a créixer i a reverdir, mentre que si a un home o a un jove li passava alguna cosa allà al foc, ja no hi tornaria. Tot això ho va dir ben plantada, sense tremolar, amb contundència a pesar de la seua constitució fràgil i amb una veu tan estrident que el guàrdia va pegar mitja volta i se’n va anar. Abans de tancar la porta em va donar temps a veure que la veïna d’enfront despatxava amb la mateixa diligència, encara que fent més carasses i cridant més fort, a l’altre guàrdia civil.

L’endemà l’aire va calmar, varen acudir bombers d’altres pobles de la contornada i l’incendi es va poder extingir.

Molts anys després, fent “la mili” a Galícia, vam haver d’anar a apagar un incendi, dels molts que per allí, sorprenentment, es produien. Seguint les instruccions del capità que manava la nostra companyia vàrem fer un tallafoc que, finalment, no va servir de res perquè les flames, pel fort vent que feia, el varen travessar d’una part a l’altra, no sé si per dalt o per baix de nosaltres, de tant de fum que hi havia. Vaig estar dos dies al llit, de baixa, com a conseqüència del fum que havia inhalat. En la meua convalescència em venia al cap la imatge de ma tia encarant-se, no a un a un membre de la benemèrita, sinó al meu capità, i dient-li que la muntanya no es moriria i que els matolls, els toxos i els eucaliptus que la poblaven tornarien a créixer després de l’incendi, mentre que si a un soldat li passés alguna cosa, ell no hi tornaria i per a la seua família seria una gran desgràcia. He de dir que, a més a més d’aquella ocasió, alguna altra vegada l’he trobada a faltar, la seua presència i el seu valor, eixe que treia per defensar les coses i les persones que més estimava.

També les dones d’ADONAT, al llarg d’aquests quatre anys, ens han estat demostrant una heroïcitat i una valentia en perseverar en l’edició i la publicació d’aquests llibres, en defensar, amb valentia, allò que tant estimen: els seus oficis, els reptes de treballar juntes, la família, la llengua… i, en particular, plantant cara, en aquests temps de tantes i tantes dificultats, per contar les seues experiències i traslladar-nos les seues mirades i les seues imatges. I ho han fet regalant-nos quatre llibres: Dones d’ofici, Dos dones i un repte. Retrats, Llengua màtria. Dones de paraula i ara L’ull d’Adona’t. Fotografia lliure.

D’alguna manera, en el cas d’ADONA’T s’acompleix aquella estrofa que cantava el cubà Silvio Rodríguez en la seua cançó “Mujeres”:

Me estremecieron mujeres

que la historia anotó entre laureles.

Y otras desconocidas, gigantes,

que no hay libro que las aguante.

Silvio Rodríguez,“Mujeres”

A les dones d’ADONA’T no hi ha llibre que les “aguante”, en necessiten més d’un… de moment ja porten quatre!