Així és, tinc una sensació un tant inexplicable. Per una banda, havia pensat tractar el tema de la desigualtat dins del món de la música, però estic un poc cansada d’escriure sempre el mateix. Poques vegades he redactat articles d’opinió o d’altres en general sobre un altre aspecte musical o educatiu. Però la veritat és que estem en un moment un poc complicat, en el qual es poden desvirtuar moltes situacions i moltes experiències viscudes.
Des de ben xicoteta vaig estudiar música. Mai vaig tindre en el pensament dedicar-m’hi professionalment però, a poc a poc, aquesta determinació va anar fent-se més i més important. El piano va ser la primera presa de contacte amb la música, ja que era l’instrument que teníem a casa i que tocaven les meues germanes. Fins aquí tot correcte.
Quan anava a finalitzar el Professional de piano, li vaig comentar a ma mare que volia estudiar també percussió. Ella em va exigir una determinada nota per a poder inscriure’m i així va ser: l’any següent ja estava apuntada a percussió. Dins del món d’aquesta corda, en eixe moment i tenint en compte que era Castelló, no hi havia cap xica estudiant. Em van rebre molt bé. Alguna vegada havia de suportar algun comentari o gest inapropiat, però m’interessava més continuar estudiant i li restava importància.
Quan estava a punt de concloure el Superior, el meu estimat mestre Josep Vicent em va animar a enfocar el meu treball cap a la direcció. Jo ja havia fet cursos i classes amb molts mestres i José Rafael Pascual Vilaplana era per a mi un referent dins d’aquest àmbit així com de la música en general. El considerava, i sempre serà així, el meu mestre de direcció. Entre els dos, als quals sempre agrairé la seua tasca, professionalitat i estima, vaig convertir en una realitat el fet d’estudiar més seriosament Direcció.
Si fem una ullada enrere: dona, música, percussionista i ara aspirant a directora… Les mirades no paraven al meu voltant així com els comentaris, però jo continuava sense donar-li el més mínim d’importància. Des d’aquest moment fins ara, han passat moltíssimes coses, experiències bones i no tan bones, però he començat l’article expressant la meua estranya sensació.
Parlant amb una gran amiga directora, em va comentar un fet que em va fer reflexionar sobre la situació actual. En un dels moltíssims cursos de direcció que hi ha actualment al nostre panorama musical, van dedicar una sessió a la música de banda feta per dones i el mestre va recalcar la importància d’atorgar-li un espai als nostres programes de concert. M’haguera agradat estar a eixa classe, la veritat, però el destacable va ser que alguns companys (per no dir una altra cosa) es van mostrar molestos perquè ja estaven cansats d’escoltar el mateix, i que si la música era roïna, no feia falta donar-li tanta importància.
Doncs sí, estem en un moment en el qual hem avançat moltíssim en considerar-nos totes i tots iguals davant d’una partitura, però encara hi ha persones que veuen que no és necessari incidir i recalcar els fets que poden ajudar a construir una societat millor.
Imaginarem una espècie de distòpia de les que estan tan de moda. En aquest món bandístic inventat, només escoltem música de dones, bona i roïna, sense cap distinció, com passa actualment. Les bandes estan dirigides només per dones (al nostre món no imaginari, aproximadament el 2% de les bandes estan dirigides per dones). Les presidentes i directives seran quasi totes dones i la majoria d’intèrprets també, tenint un futur prometedor, ja que cada vegada hi ha més homes dins de les bandes. Si visquérem en eixa societat, segurament veuríem que necessitem fer alguna cosa per a ajudar als xics a integrar-se en plena normalitat, a naturalitzar el fet que hi haja noms masculins als programes de concert sense que siga només per a març, com ens passa a hores d’ara. Però hem d’anar amb compte, perquè si incidim massa en treballar aquesta necessària igualtat, ens poden culpar de «masclinazis» i les xiques d’eixe món bandístic distòpic es poden cansar del discurs i veure el plantejament com un atac a elles mateixes. «Elles no tenen la culpa d’eixa situació, venia d’abans» s’excusen…
Què n’opineu? Què vos sembla aquesta situació? Actualment, als centres d’Educació Primària i Secundària del nostre món real, on tractem habitualment aquestes situacions, estem notant eixe malestar entre els xics, inclús escoltem que ara és més fàcil ser xica que xic, que els ensenyants afavorim les xiques i no els xics i que no cal parlar tant d’això.
Quina llàstima em fa aquesta perspectiva de futur i quina por! Necessitem formar-nos, llegir, escoltar i parlar sobre aquest tema a les nostres societats musicals i així poder arribar a eixos xics, i també xiques, que se senten amenaçats i amenaçades per una societat que està intentant arribar a una igualtat real, en la música i fora d’ella, ja que les nostres bandes són mini societats on es reflecteix el que passa al nostre poble.
ADONA'T 