Des del moment que ADONA’T es va ficar en contacte amb mi per a ser la moderadora d’una de les taules rodones de la conversatòria «Dones músiques. De la formació a la realitat professional», vaig estar recordant la meua trajectòria des que em vaig asseure davant d’un piano per primera vegada fins a l’actualitat.
Em van passar per la ment imatges dels meus anys d’estudiant, al costat dels companys del conservatori, fent pinya i acabant fent-nos amics d’aventures, de concerts, de nervis i d’alegries, en definitiva, vam acabar sent família. La posterior etapa al conservatori superior, els primers treballs, els meus estudis a Barcelona… Recordant les persones amb les quals he coincidit, i que la vida ens ha tornat a ajuntar anys després. Òbviament no tot ha sigut bo, la carrera de músic és molt sacrificada, jutjada i en general les persones músiques som molt perfeccionistes i autoexigents.
Quan eres estudiant de música, no eres conscient de la quantitat de temps que comparteixes amb el teu instrument, del nombre de projectes en els quals participes, ja que estàs envoltada d’un meravellós món d’estudi, d’art, d’experiències noves, de conéixer gent que fa que la teua joventut siga diferent a la de la resta… Però no és fins molts anys després que no veus que el viscut en la teua adolescència i primer anys d’adulta ha sigut especial i únic..
La docència em va conquerir des de la primera classe que vaig fer. Veure la cara de sorpresa del meu alumnat quan els resolia un problema tècnic amb un sol moviment o quan se’ls il·luminen els ulls quan els ofereixes repertori nou… no puc descriure la satisfacció personal que representa.
Ser moderadora de la taula «Dones Músiques. Formació i futur», dins de la conversatòria ha fet que d’una banda m’enfronte a un nou repte dins de la música, i d’altra banda que torne a valorar aquella època tan emocionant i amb tants sentiments oposats, tot adonant-me que les estudiants de hui tenen aquella mateixa lluentor en els ulls, allò que et mou l’ànima i que fa submergir-te en projectes inimaginables, amb por, però amb tantes ganes i emocions que té la joventut, i encara més la que estudia música.
En la taula redona em vaig trobar amb tres dones molt diferents quant a l’estil, però amb la mateixa força i amor pel seu instrument, per la docència, per la interpretació i per la música. Dones joves que busquen un futur dins d’un món molt complicat, on dia a dia has de lluitar per fer-te un lloc.
Totes elles van parlar dels seus començaments, de per què van triar aquell instrument als 8 anys i quines dificultats van tindre, sobretot les que van triar un instrument «per a xiquets». També dels seus començaments al conservatori superior, on estan estudiant en l’actualitat en les especialitats de Composició, Pedagogia pianística i Trompeta, on les especialitats tant de Composició com de Trompeta són altament demandades per homes, mentre que l’especialitat de Pedagogia la majoria que la cursen són dones. A partir d’ací es va obrir un debat sobre els treballs masculins i femenins, sobre si les dones anem a treballs més relacionats amb les cures o de la reacció dels companys, quan veuen que eres l’única dona dins d’una especialitat o en unes proves per a entrar en una orquestra simfònica.
Raquel i Sabrina també van parlar de la seua experiència en agrupacions fora de «la clàssica» on, per exemple, Sabrina no descarta tindre una via professional dins del món dels musicals, ja que s’està formant i treballant-hi, i poder compaginar-la amb la seua entrada en una orquestra simfònica europea. Tampoc ho fa Raquel, que forma part d’un grup de música reggae integrat exclusivament per dones, sense descartar poder-ho compaginar amb la seua entrada en una orquestra europea. Fa anys semblava que dedicar-te a un altre tipus de música podria descentrar-te del teu objectiu principal, que era la música clàssica, però actualment, i després de moltes experiències, se sap que qualsevol tipus de música a què t’acostes només podrà alliberar-te i enriquir la música clàssica, tant a nivell interpretatiu com a compositiu o pedagògic. A poc a poc la música clàssica està superant les restriccions que en algun moment li hem posat, ja que, en moltes ocasions, si poguérem acostar-nos a la realitat de l’època, podríem veure que és una música més pròxima i terrenal del que la concebem ara.
Vam finalitzar la xarrada preguntant-los com veuen el futur, què esperen de la vida i de la música. En l’actualitat Irene està fent el seu treball fi de grau (TFG) sobre un nou mètode pianístic per a xiquets que s’inicien en aquest instrument. La seua passió és la pedagogia i somia poder transformar l’ensenyament de piano des del principi. També ens va parlar dels grans pedagogs nord-americans o europeus. Mentre, Raquel no sap molt bé com podrà compaginar els seus estudis de composició amb el món laboral, té temps per a mirar les seues opcions, potser en breu se li obrirà una porta desconeguda per ella en aquests moments..
El passat 22 d’abril, les dones d’ADONA’T van fer realitat una jornada mai vista a la nostra ciutat. No solament es van atrevir de parlar de la música clàssica, una música que hui dia és visiblement minoritària, sinó que
van decidir donar veu a les dones dins de la música clàssica. Tant a les joves que s’estan formant com a les dones músiques que estem en actiu, tant a nivell pedagògic com interpretatiu o organitzatiu. Jo solament puc dir que estic agraïda per haver format part d’aquestes jornades que ens donen visibilitat tant al nostre treball com a nosaltres com persones.
ADONA'T 