Hi ha registres arqueològics que demostren que la música forma part del repertori conductual de la humanitat des de fa més de 40.000 anys, i que s’ha considerat rellevant per a edats primerenques amb un gènere propi, les cançons de bressol, com suggereixen els registres musicals de l’antiga Babilònia. Des d’una perspectiva evolutiva, es podria dir que hi ha certa predisposició i sensibilitat per a la música a la nostra filogènia, sent font de preguntes inquietants sobre tot allò que envolta la música com a fenomen psicològic i social. Comprendre l’impacte de la música en el desenvolupament de l’individu podria ajudar a desenvolupar tot el potencial que té el començament fins i tot abans de nàixer.
A partir de la vint-i-dosena setmana de gestació, l’oïda interna ja ha aconseguit el seu desenvolupament maduratiu, la qual cosa disposa al fetus la capacitat de ser sensible a informació postural i sonora (tant de l’exterior com de l’interior del cos de la mare).
Aquesta capacitat sensitiva, distorsionada significativament pel medi aquós placentari, està causada pel desenvolupament de l’estructura òssia de l’oïda interna: còclea i ossicles, els únics ossos que mantindran la mateixa mida des del naixement al llarg del cicle vital. En termes evolutius, el precoç desenvolupament del sentit de l’oïda dota d’una eina sofisticada que, des del primer moment d’exposar-se al món, permetrà al nadó processar la informació d’una forma més precisa que la resta dels òrgans sensorials. D’aquesta manera, l’oïda ens oferiria la primera finestra al món, i especialment al món sonor que ens envolta i que es nodreix de silencis i sons infinits, diferents per la seua intensitat, tessitura i timbre, conferint un immens ventall de possibilitats per explorar i gaudir.
Des del naixement, el cervell processa la informació sonora en termes estadístics de freqüència, cosa que confereix un
patró de familiaritat als sons més repetits en la seua exposició, fent també més accessible tota mena d’informació associada a aquests com el context en què es produeix, o el material de l’objecte sonor. Tot això conformarà a poc a poc un patró de preferències i aprenentatges acumulats. En aquest sentit, un nadó serà capaç de reconèixer sons a què ha estat exposat durant l’embaràs, malgrat les distorsions del medi, com poden ser les cançons que la mare repetidament cantava.
El fet que l’ésser humà dispose d’una maquinària tan sofisticada fins i tot setmanes abans de nàixer podria suggerir que el processament de la informació sonora hauria de tindre un paper clau en el desenvolupament de l’individu i així ho han confirmat multitud d’estudis. Especialment, ha suscitat un elevat interès l’impacte de la música en el desenvolupament de l’ésser humà, no només l’escolta sinó també l’aprenentatge i la pràctica.
L’escolta de música ha demostrat ser més complexa del que podria semblar a simple vista. Amb pocs mesos de vida, podem identificar una melodia senzilla encara que es porten a terme modificacions respecte de la versió original en la intensitat (és la mateixa amb volum alt i baix), la velocitat (és la mateixa si l’execució és més lenta o ràpida), o la tessitura (és la mateixa si la transportem a tessitures més altes o baixes). També des d’edats primerenques podem discriminar estils musicals fins i tot abans de poder pronunciar els seus noms reaccionant, per exemple, a les diferències entre estil flamenc i barroc. No passa desapercebut que hi ha una sensibilitat especial al nostre cervell per a la informació musical, abans fins i tot del desenvolupament de la parla, cosa que no deixa de ser sorprenent.
Paral·lelament, la presència d’un adult que compartisca un espai sonor amb el nadó actua com a catalitzador del desenvolupament de multitud de processos psicològics bàsics, creant un context educatiu i d’aprenentatge excepcional. Potenciarà el control de la direcció de la mirada canviant al ritme de la informació sonora, convertint-se instantàniament en una tasca d’integració sensorial (audició i mirada) i de control de l’atenció (selectiva i sostinguda). De manera simultània, fomentarà el desenvolupament de la comunicació (verbal i no verbal) i de la connexió amb l’altre (impuls comunicatiu). També tindrà un paper fonamental en desenvolupament emocional, no només per l’experiència positiva compartida, sinó també a causa de la creació de patrons associatius entre certes sonoritats i estats emocionals (per exemple, l’inquietant brunzit d’un borinot).
Pel que fa a l’aprenentatge i la pràctica musical, les investigacions coincideixen que aprendre a tocar un instrument musical des d’edats primerenques ens confereix l’habilitat de ser bons aprenents respecte a nens que no desenvolupen estudis musicals, persistint aquestes diferències fins a l’etapa adulta. A més, el component grupal que habitualment incorpora la producció musical impulsa un fenomen recentment investigat que és la sincronització. No obstant a això, mentre que pot resultar evident la sincronització conductual, el sorprenent és que també existeix el seu correlat neuronal, ja que els músics quan toquen junts sincronitzen els seus cervells en determinada freqüència d’ona. I per si això fos poc, el públic també ho fa i sincronitza el seu cervell en mode escolta, i ho fa millor quan la música és en directe.
Sembla quedar clar que, des del naixement i al llarg del cicle vital, els humans disposem d´una sensibilitat especial per a la música que s´ha manifestat al llarg de la història. Es podria dir que tenim certa predisposició a gaudir de concerts en directe des d’abans de parlar, i aprenem a diferenciar estils musicals gairebé sense esforç. També es podria dir que portem als gens aprendre a fer música amb l’instrument que siga, sense necessitat de convertir-lo en una professió, només pel mer gaudi i enriquiment personal.
En canvi, només cal veure les programacions de teatres i grans auditoris, en què la infància i l’adolescència semblen els grans oblidats, sense tenir en compte que en depèn d’ells que s’omplin les sales en el futur. És per això que l’existència de mesures més integradores dirigides a captar i cultivar l’interès d’aquests sectors d’edat hauria de ser de màxim interès, tant per a músics professionals com per a gestors culturals. Mesures que concilien la qualitat musical amb l’aprenentatge en etapa adolescent evitarien aquest, cada vegada més evident, allunyament del gènere clàssic. De la mateixa manera que fomentar programes en què la conciliació familiar entre música i nadons, seria una eina d’estimulació que, com hem vist, és natural per al cervell humà.
ADONA'T 