Fa uns anys vaig tindre l’oportunitat d’impartir unes classes d’Història de la Música a alumnes de conservatori de grau mitjà i ho vaig sentir com una oportunitat per a investigar i contar una part de la història de la música que encara roman gairebé desconeguda: les dones compositores al llarg del temps.
Al principi vaig iniciar estudis de Flauta al conservatori d’Onda perquè volia tocar a la banda, i d’adolescent vaig emprendre també Piano. En aquell moment, vaig començar a compondre perquè se m’ocorrien moltes idees musicals que anava creant de forma autodidacta, com un impuls que em va sorgir de forma natural, sense pensar-ho, per la necessitat i el desig de compondre.
Quan després vaig estudiar el Grau Professional de música m’hauria agradat tindre alguna classe on em parlaren de les dones compositores, però no va ser així. L’única compositora de qui vaig tindre notícia va ser Matilde Salvador, me’n va parlar la meua professora d’Història de la música, Clara Blat, no com a part del contingut de classe, sinó amb l’objectiu d’animar-me a agafar el camí de la composició. De fet, recorde que em deia: «tu seràs la pròxima Matilde Salvador», i en aquell moment jo no en feia massa cas perquè no coneixia la seua trajectòria, i tan de bo!, perquè Matilde
Salvador, entre d’altres coses, va ser la primera dona que va estrenar una òpera al Gran Teatre del Liceu de Barcelona: Vinatea, l’any 1974.
No hi havia massa referents femenins als meus inicis en Composició, però sí que vaig tindre la sort que alguns professors m’animaren a estudiar-ho, juntament amb el suport de la meua família. Així, camp a final del Grau Mitjà ja componia xicotetes peces de cambra i recorde anar amb tota la il·lusió del món a la classe de música de cambra amb la partitura a la mà, on la llegíem i sovint la tocàvem en l’audició. Allò era per a mi la felicitat absoluta.
Després, al Conservatori Superior de Castelló les coses ja van ser un poc diferents, va ser com entrar al món real. Vaig començar l’any 2004, quan l’especialitat de Composició portava poc de temps al Superior de Castelló. Al principi no hi havia gairebé professores a les assignatures de Composició, i jo veia com els meus companys eren molt crítics amb elles i els exigien molt més que als professors.
Recorde que sempre que parlaven d’alguna compositora que estava en una bona posició o que tenia certa fama, consideraven que no era per mèrit propi, sinó pel seu marit, amant o el que fóra. A mi totes aquelles situacions m’anaven creant certa inseguretat perquè sentia, cada dia més, la pressió d’haver de demostrar molt més que ells en cada treball, en cada composició. I aquesta sensació sempre m’ha acompanyat: pensar que encara no sabia suficient o que no estava preparada per a determinades coses.
Per sort, va arribar Claudia Montero al Conservatori, compositora argentina resident a València, guanyadora de 4 Latin Grammy i va ser tot un suport per a mi, el meu màxim referent. En aquell moment quan anava a algun curs de Composició, o en el mateix Conservatori, quasi no hi havia dones, jo vaig ser la primera en acabar la carrera de Composició a Castelló. Actualment les coses han canviat, ha augmentat el nombre de dones que estudien especialitats considerades tradicionalment «d’homes»: Composició, Direcció o instruments com Trompeta i Percussió, tant en el món de la música com en d’altres disciplines.
Un temps després, al 2016 me’n vaig anar a viure a Madrid, on vaig estudiar un Màster de Composició per a Mitjans Audiovisuals, i en aquella classe mai vaig sentir la pressió que sí que havia patit al conservatori per ser dona. Per això vull pensar que les coses ja no són iguals com eren. D’aquella experiència destacaria haver tingut com a professora de Composició Eva Gancedo, que és la primera dona guanyadora d’un Premi Goya a la millor banda sonora original.
Com a compositora m’he interessat per àmbits molt diferents entre ells, perquè sempre he tingut inquietuds molt diverses i he volgut conèixer diferents tipus de música. El camí de la música contemporània no ha sigut el meu perquè no és el llenguatge amb què m’identifique, però considere que tot el que vaig aprendre respecte a possibilitats instrumentals, construcció de textures o desenvolupament d’idees sí que es veu reflectit d’alguna manera en la meua obra.
També m’he mogut pel terreny de la composició per a mitjans audiovisuals i he pogut fer música per a curtmetratges, teatre, videojocs, etc. Sent que hi ha un component visual important en la meua obra, quan es tracta d’un obra simfònica, em cree imatges mentals, com fotografies, que després intente transmetre amb la música.
A banda d’aquests dos àmbits musicals, fa uns anys em van proposar començar a treballar fent arranjaments de cançons per a orquestra simfònica, normalment d’estil pop/rock. És un treball que m’agrada molt i m’ha aportat molta fluïdesa amb l’orquestració, i va ser el que me va donar un impuls també per a començar a fer coses per a banda.
En música, l’únic que hauria d’importar és música, siga quin siga el gènere de la seua autoria. Mentre no posem les compositores del passat al lloc on els pertoca, parlant d’elles a les nostres classes, programant les seues obres per als alumnes d’instrument o analitzant-les a classe i visibilitzant-les en concerts, no canviaran els esquemes mentals de les noves generacions, per tal què arriben a imaginar que qualsevol xiquet i xiqueta pot ser el que vulga ser.
No hem arribat a un moment en què la figura de la compositora estiga normalitzada, sobretot perquè en els nostres esquemes mentals encara no relacionem música i dona. Al respecte, citaré Clara Wieck (coneguda com Clara Schumann), compositora i pianista del segle xix que va dir: «Alguna vegada vaig creure que tenia talent creatiu, però he renunciat a aquesta idea; una dona no ha de desitjar compondre. Cap n’ha sigut capaç de fer-ho, així que per què podria esperar-ho jo?».
Per a mi personalment podré dir que hem arribat a una normalitat, una igualtat real, quan algú em cride per a fer-me un encàrrec i no empre la frase: «és que estàvem buscant a una compositora i hem pensat en tu».
Arribarà el dia, espere que prompte, que diguen simplement: «ens agrada la teua obra i volem que crees alguna peça per a nosaltres».
ADONA'T 