Dones en lluita

Nosaltres som molt joves però la nostra lluita és molt antiga. Pense en eixes feministes que lluitaven en la clandestinitat que un sistema catòlic- feixista imposava per tal de guanyar un dret que, tot i ser una decisió madura i argumentada, se’ns ha negat una vegada i una altra.
Però no ens enganyem: en aquest estat una vegada va ser possible avortar de forma lliure.
Al 36 Josep Tarradellas va signar un decret que permetia l’avortament a Catalunya durant les primeres dotze setmanes de gestació i al 37, al bàndol republicà, amb la ministra de sanitat Federica Montseny es va despenalitzar.

De manera que la màquina del temps de Gallardón no ens porta fins a l’any 1985 sinó que anem 78 anys enrere, nuguem-nos els cinturons.

Quins deuen ser els sentiments i les emocions de les dones que van llui- tar amb totes les seues forces quan veuen que avui dia, la major part del sector social accepta l’avortament com un dret, però continuem tenint institucions i partits polítics que s’espremen la poca substància grisa que els queda per a negar-nos la llibertat.

Tanmateix, aquesta posició misògina no és causada per un partit o per l’església catòlica, aquests només són els botxins d’un sistema patriarcal que ens submergeix en un pou lenta i dolorosament fins a ofegar-nos. Un sistema patriarcal que ens vol productores i reproductores, que allà on veu una dona veu una mare, on veu una mare veu matrimoni i on veu matrimoni veu una esclava.

Nosaltres no alimentarem ni un segon més el seu model de família, ens neguem a unir sexe i maternitat perquè un clau no és una filla. El sexe és plaer i això és el que importa, gaudir i no fer de la vida un pelegrinatge resignat fins a la mort. Les dones ens reivindiquem com a éssers sexualment actius i ens neguem a amagar la nostra sexualitat darrere el mur de la reproducció.

Sí, senyors, les dones follem i ens agrada. Aquesta afirmació tan òbvia a alguns encara els ofèn, sobretot si no volem follar amb ells. Sobretot, si la nostra sexualitat representa un canvi de paradigma, alguna coseta mor al fons del seu ego de mascle dominant.

Per què en lloc de regular els nostres cossos, no pensem per una vegada en les causes de l’avortament? Per què no eduquem en la sexualitat res- ponsable i divertida? Per què ens prohibeixen l’avortament però el sexe continua sent un tabú?

La resposta és tan senzilla com depriment, perquè ens volen callades i tutelades per jutges, metges, marits i pares, i així preservar tots els privi- legis que els atorga el sistema patriarcal.
I vosaltres, senyors amb sotana que heu jurat castedat i insistiu a decidir sobre els cossos i el sexe de les dones: Penseu ressuscitar les mortes en avortaments clandestins? Donareu un món just a les mares que no tinguen casa ni menjar per a les seues filles? Li tornareu la joventut a la mare adolescent que no ho ha triat?

Ells no ho fan, ho haurem de fer nosaltres. Haurem de parlar de sexe, l’haurem de visibilitzar, haurem d’educar les nostres joves en el plaer.

Tindrem relacions sexuals i, si després no volem tenir filles, avortarem.

Perquè les vostres lleis no són les nostres i subvertirem tota norma im- posada que ens negue la llibertat. I ho farem des dels carrers, des de la base i des de l’autoorganització al marge d’institucions hipòcrites que s’omplen la boca de paraules boniques però criminalitzen les qui portem una lluita d’arrel, tan radical com necessària.

Si ells tornen al 36, potser també ho haurem de fer nosaltres