Donem-nos la mà

Quan vaig visitar el museu Picasso de París, em va cridar l’atenció un quadre no molt gran Dues dones corrent per la platja (1922). Em va impactar la sensació de llibertat que transmeten les dues dones agafades de la mà i descalces per la platja. No sé si fugen de res, no sé si van enlloc, però em fa la impressió que estan vivint el moment, gaudint de les sensacions que els produeix l’aire que els pega a la cara, que els tira els cabells cap enrere, la sorra que entra en contacte amb els peus, la flaire fresca del mar, el blau lluminós que les embolcalla… i aquestes sensacions les comparteixen, les viuen juntes perquè així ho han volgut.

Ara l’associació Adona’t amb l’exposició Dos dones i un repte. Retrats (Castelló 2010) ens presenta a parelles de dones que tenen en comú un trajecte i/o un projecte que forma part de les seues vides, que dediquen a ell part del seu temps i que els permet compartir il·lusions, treball, èxits, fracassos, expectatives, guanys, pèrdues… que les fa viure moment rere moment, amb el compromís assumit de caminar juntes. Comparteixen un negoci, un compromís social, una manera d’entendre el treball o el lleure, unes reivindicacions veïnals… i ho fan juntes perquè així ho han decidit.

Aquestes dues situacions em porten a pensar en el dia a dia viscut per dones del nostre temps però amb una realitat social allunyada del nostre entorn.

A l’estiu del 2008 vaig tindre l’oportunitat de viure un temps en companyia de famílies indígenes d’una de les comunitats de reagrupament que es van formar a partir dels Acords de Pau de la zona de l’Ixcan, a Guatemala. El contacte amb les dones d’allà va ser per a mi una experiència colpidora. Dones amables, pròximes, acollidores, que lluiten per adaptar-se a la seua realitat de la millor manera possible, des de les que procuren modificar el seu entorn familiar i social fins a les que intenten sobreviure en una situació de pobresa integral, però la majoria amb gran dignitat i molt conscients de la seua lluita. Les dones que vaig conéixer són les que suporten el pes de la família. El treball de la casa, la llenya, el foc, la cuina, l’aigua, la roba, el treball amb els animals, la venda d’escasses fruites, la criança dels xiquets, l’atenció a l’home/rei absolut… corre a càrrec de la dona que comença a fer les seues funcions a una edat primerenca. I tot això, no ho comparteixen amb ningú. I els homes, mentrestant, què fan? Tenen cura de la parcel·la que dóna panís i fríjoles i es dediquen molt de temps a platicar. El món està molt mal repartit!

Una d’aquestes dones joves, Francisca, amb dues filles, va arribar a aquest poble en casar-se i l’assemblea local la tenia mig repudiada perquè saludava un home que passava per davant de la seua casa cada matí. La família del marit li va prohibir parlar amb les dones de la família per si les contagiava amb la seua amabilitat, i ella no s’atrevia a parlar amb cap veïna per si la malinterpretaven i la denunciaven a l’assemblea. Li van dir que si continuava amb la mateixa actitud hauria d’anar-se’n del poble. Es va descansar amb nosaltres perquè ens veia diferents, perquè anàvem homes i dones junts i parlàvem tots plegats. Volia plantar cara a la comunitat, dir-los que faria el que creguera convenient, però si ho feia les dues filles es quedarien al poble amb l’home i els seus pares no l’admetrien a casa. Se sentia nugada, no podia prendre cap decisió. Era la imatge de l’aïllament, de la soledat, de la impotència.

Una altra dona, Carmen, tenia cura de cinc fills i una néta, i feia de comare. Quan estava embarassada de la segona filla va decidir que volia tindre un part una miqueta millor que l’anterior i per això va anar dos dies a la setmana durant sis mesos a una comunitat veïna a fer un curs. Per poder-ho fer havia d’anar pel mig de la selva amb un matxet a la mà durant tres hores, a peu. Mantenia una acció comunitària important, era una de les tres comares de la comunitat i presidenta del comité de dones. Havia animat les dones en alguna actuació comuna i en aquells moments es plantejava com convéncer-les perquè no tingueren tants fills. Se sentia contenta per haver pogut prendre en aquell moment la decisió de formar-se, pel treball que està realitzant i pel suport que el marit li dóna.

En aquests moments, des de la distància, desitge que algun dia Francisca i Carmen tinguen un punt d’encontre per poder-se agafar de la mà i d’alguna manera puguen caminar juntes i compartir, si més no, unes paraules de comprensió o d’ànim.

Amb la xicoteta història d’aquestes dones trobe palesa una realitat: en tota situació, en tots els llocs, temps i circumstàncies hi ha dones felices i infelices, patiments i alegries, afectes i maltractaments, actuacions alliberadores o anul·lacions de personalitat. Dones que poden prendre decisions per ser més felices, per millorar la realitat, i dones que no poden decidir. Precisament en la possibilitat de decidir rau un dels pilars de l’alliberament de la dona. I de què depén la possibilitat de decidir? Una vegada superat el límit de la pobresa, depén de l’educació, la cultura, les relacions afectives i socials, dels entorns alliberadors…

I quina educació, quina cultura ho propicia? La que tendeix a la igualtat, la dignitat, la revindicació, la justícia, la solidaritat. La cultura de l’encontre, de compartir, de donar-nos la mà. Diuen els qui ho entenen que l’aculturació, el procés pel qual s’assimilen les pautes socials, s’impregna, funciona per osmosi. Tal vegada ací radica el valor d’actuacions senzilles, però importants, com ara la present exposició d’Adona’t que potencia el valor de la col·laboració entre dones. Gràcies pel vostre treball.