Dolors Miquel
Poeta.
Quan escric només dues coses: Poesia i Llengua. Poesia, Ens Abstracte, elevació, desig d’eternitat caduc, reciprocitat amb el tot. Llengua, Ens Concret. Saliva i mandíbula. Segles, homes, invasions, elevacions, palatalització. Mandíbula com a roquer, com a alga, com a aresta i escull. Aire i aigua com a pulmó. Escuma. Escumes. Maregassa i sol. Núvols-Tempesta. Àngels i cels. Quan escric, en el precís moment, amb tots els poetes de tots els temps, coneguts i desconeguts, els que han vingut, els que són i els que vindran; amb tots els homes del món que estimen, han estimat i estimaran l’art poètica. Quan escric sóc eterna, sóc plenitud i vastitud. Sóc Horitzó i mirada. Sóc la vida feta paraula. Em faig paraula. Em converteixo en vers. Infanto el vers, estripo les carns de l’ànima i les faig llengua. I em faig vers. Crido contra les injustícies. Em rebel·lo. Converso amb els morts del més enllà. I amb els no-nascuts. Déus o àngels. Encabeixo dins el vers coses llunyanes i properes en l’ara de les paraules.
És en aquest terreny que la societat no em toca. Passen vora meu masclismes, generacions homòfobes, aristocràcies… No poden tocar-me. Aquí sóc sense esquerdes, sense que calgui que cap pàtria o cap home em validi. Sense donar gràcies per ser catalana o dona, com tampoc en dono perquè respiro o perquè els meus ulls són embolcallats pels mil colors de la natura.
Però quan surto del teu terreny, Poesia, llops i guineus, serps i falses mandràgores. Vampirs i monstres. Esvorancs, avencs, glaciars immòbils. Edificis d’amiant i escales de marbre. I els peus nus. Que els peus són el pedestal i no les sabates. Quan surto, el món hostil. La immobilitat, el retrocés a les cavernes, els ossos mil·lenaris, allí tots. I jo dins la meva cuirassa –heura, aigua, arbre, ocell ventríloc, palpitació flor boscana– de versos invisibles. I jo respirant i jo aire –pedres, cims, cabirols, dofins viatgers, onades altars de fulles– dins la meva cuirassa.
Em dedique a escriure teatre. Precisament, de totes les formes de literatura, potser aquesta meua és la que menys s’entén per literatura; perquè el teatre és acció i una obra de teatre no deixa de ser un llibre d’instruccions per a una altra cosa: una altra persona o equip de persones agafaran aquelles paraules i aquells conflictes com a propis i els convertiran en un fet viu, en un fet teatral.
ADONA'T 