Vicent Climent i Jordà
Rector de la Universitat Jaume I
Fotografia: Damián Llorens
Si hi ha una cosa que caracteritza al col·lectiu d’ADONA’T és la perseverança en la seua lluita per reivindicar i construir una societat més justa per a les persones. Una lluita que és particularment intensa per aconseguir la plena igualtat entre homes i dones. Però la nostra realitat, mal que ens pese, és ben diferent. Tot i vivint en una societat d’aquestes que donem per etiquetar-la i tenir-la com a occidental, avançada i per-
tanyent al primer món, malauradament hem de reconèixer que venim, parafrasejant Raimon, d’un silenci antic i molt llarg, que costa trencar. La llastimosa realitat és que
encara ens trobem instal·lats en una injus-
tícia, no sé si acceptada conscientment o inconscientment, però sí lamentablement mantinguda. Una injustícia que massa ve-
gades resulta ignorada o, el que és pitjor, admesa, i en altres poques i comptades oca-sions, tímidament contestada.
I és que no és fàcil fer avançar la societat, en general, en la conquista dels drets civils bàsics i aquesta qüestió, la de la igualtat, ho és. No és senzill guanyar batalles en aquest àmbit quan les inèrcies que posem les persones, les institucions i organitzacions són
ben grans, i per vèncer-les cal que tots, tots,
empenyem, alhora, en la mateixa direcció i sentit perquè la transformació puga donar-se i siguem capaços d’avançar encara que siga pas a pas. I quan parlem de tots, cal dir que les institucions tenen, per allò que representen i signifiquen, per l’exemple que estan obligades a donar i per la visibilitat i pes específic que tenen a la societat, una major responsabilitat en aquesta lluita. I encara és més gran la responsabilitat si, com en el cas de l’UJI, és la institució pública de les comarques de Castelló, responsable de l’educació superior universitària de les generacions futures; una universitat encarregada no sols de formar en coneixements, sinó també en valors que transformen a les persones i la societat que conformen.
Malgrat els canvis haguts en l’educació pública de les actuals generacions, encara predominen els hàbits i comportaments he-
retats d’eixe temps de silenci del que venim: uns hàbits i costums que arrelen dins dels àmbits familiar, institucional, laboral, em-
presarial i, en general, de tots els sectors. Necessitem així treballar intensament i esforçar-nos per transformar aquestes rèmores des de la conscienciació de les persones i les institucions. Projectes com els que anualment ens presenta ADONA’T, que apunten a la consciència individual de les persones, però també a la nostra consciència col·lectiva, com és EN MINORIA. CRÒNIQUES D’UNA DESIGUALTAT, són sempre accions valentes i atrevides, que tenen un gran valor i mèrit i que, a més, resulten necessàries i urgents: són imprescindibles.
Però, a més, en el cas d’ADONA’T, si hi ha un tarannà que la caracteritza i que a més és una actitud que la nostra institució universitària sempre ha valorat molt i que
contínuament procura inocular en les persones i en els col·lectius, és la innovació.
La preservació, generació i difusió del coneixement junt amb la innovació és el que permet fer progressar les societats. Una actitud, la de la innovació, que ADONA’T, ens ha demostrat al llarg de tots aquests anys: ha reivindicat la igualtat, el paper i la visibilitat de les dones, i ho ha fet sempre des d’una perspectiva nova i amb un format diferent. Ara, en aquest projecte EN MINORIA, ho fa denunciant l’aclaparadora absència de les dones en els actes protocol·laris institucionals, visibilitzant a través de la imatge i de la paraula, un desequilibri tan palmari, però que a la vegada resulta invisible davant la mirada insensible i cega que hem permès que desenvoluparen les nostres institucions i la nostra societat.
Una vegada més ADONA’T ens provoca i interroga intel·ligentment amb la seua mirada justa i singular. També ho fa davant la nostra institució, davant l’UJI, per dir-nos a tota la comunitat universitària que mai abastarem el grau d’excel·lència, si no som capaços i capaces d’erradicar aquesta ceguesa que no ens deixa percebre una cosa tan simple i senzilla com la invisibilitat de les dones en els nostre propis actes institucionals i socials; una ceguesa que no ens deixa apreciar la injustícia que cometem.
Gràcies per aquesta denúncia, per aquestes cròniques, en imatges i paraules, d’una desigualtat tan manifesta. Gràcies per convidar-nos, des de la vostra minoria, que construïm una majoria que acabe amb a-
questa injustícia i ens lliure, per sempre més, d’aquesta persistent ceguesa que no ens deixa veure a la meitat de les persones.
ADONA'T 