Primera fila, inspectora en cap de la Brigada provincial de la Policia científica, i altres.
“Qui conta la història, la imposa. Qui la rep pot creure’s que és l’única.”
CHIMAMANDA NGOZI ADICHIE
Maig, 2002. Quan va començar el soterrar, deien que havia nascut el 1929. L’església estava mig buida, però quan van dirigir el seu fèretre cap a les portes, la família va poder veure tota classe de gent que s’havia apropat tímidament.
Rosa havia tingut tres fills, la primera va ser una nena, a qui li van posar per nom Sabina. Només va néixer, veïns i veïnes miraven a la petita com a la dona que, per fi havia vingut a comportar-se com a dona.
Rosa odiava fer el que calia pel fet de ser dona. Estimava profundament la llibertat, el camp i gelar-se les galtes amb el fred d’aquell poble de l’interior, on pujava sola, dues o tres vegades per setmana per trencar la rutina.
El dia de la seua mort algú va dir que havia sigut una dona avançada al seu temps. Dubte que Rosa sabés el que significava la paraula gènere o expectativa, però des que va néixer, va xafar amb tot el seu pes les expectatives de gènere que, a hores d’ara, encara cremen al clatell de les seues descendents.
***
Setembre, 1990. S’aixecava cada matí amb unes estranyes palpitacions que anaven amainant al llarg del dia. Solia dir que era la preocupació dels nens, la casa… la vida en general. Però, no hi havia dia que no recordés les paraules de la seua mare: “Sabina, una vida pròpia és massa com per hipotecar-la a la voluntat d’algú altre”. Però, sense pensar o pensant massa, va decidir silenciar el seu somni i cedir-li’l al seu marit qui, somniant, s’alimentava plàcidament i tranquil·lament cada nit.
***
Juny, 2016. “Des que us heu cregut igual que els homes, us esteu carregant la socie-
tat” i es va quedar mirant la mar, satisfet. En aquell moment vaig voler pensar amb la meua àvia, Rosa i què hagués contestat a tanta hostilitat. Però a la taula del costat, la dona pagava el compte i el cambrer li donava les gràcies al seu acompanyant, i en eixe precís moment vaig pensar que el món patia d’una infecció moral tan arrelada, que per a alguns era més fàcil conservar-lo emmalaltit que trobar-li cura.
***
Per cada dona que es deslliura de les expectatives del seu gènere, li precedeixen o li succeeixen milers que viuen davall de l’autocàstig imposat i de la resignació per complir-les. Com més alt puges, més difícil és trobar exemples de dones a seguir. Aquesta resignació, creix teixint una capa invisible i poderosa sobre els nostres caps.
El món necessita ments despertes, empàtiques i obertes per inspirar-nos i això poc té a veure amb els cromosomes.
Viure és evolució, vida implica moviment, renovació. Escrivim doncs, sense cessions de somnis per complir, ni hostilitats escopides amb ràbia ni tampoc actes aprovats d’invisibilitat. Només hem d’actualitzar el relat que ens han narrat a una sola veu. Contem ara les nostres històries amb dues veus, conscients de quins són els ulls que volem que ens llegeixin en el futur.
ADONA'T 