Compromís i estil de vida

Mai vaig pensar que, a més de la meua professió al camp de la sanitat, el destí em duria per camins tan immensos i a la vegada tan compromesos. Vistos des d’ara, amb un grapat d’anys darrere, tinc un sentiment vertiginós en remuntar-me a aquells moments que sense dubte són l’origen d’això que jo anomene “compromís i estil de vida”.

Als vint anys vaig començar a treballar amb el col·lectiu d’ètnia gitana del grup de barraques del “Matadero”, avui desaparegut, i que estava situat junt a l’Hospital General de Castelló. Aquest és el meu primer referent. Després, de manera lenta però continuada, s’obriren més portes que em van revelar situacions quotidianes de pobresa, marginació i exclusió; aquestes circumstàncies em van despertar, a nivell personal, un segell d’implicació. Els moments que vaig viure van transformar la meua consciència i també em van remoure el cor. Eren molts sentiments viscuts amb la profunditat pròpia de l’edat: tenia desitjos de canviar les coses, això em donava molta energia vital, tanta, que no notava el cansament del treball amb els gitanos combinat amb la meua habitual jornada diària a l’hospital. Aquesta manera de repartir-me el temps de seguida es va convertir en un costum que va despertar la meua actitud front a qualsevol situació social injusta. Amb ells, amb els habitants del “Matadero” compartia els casaments, les festes per Sant Joan, el naixement dels fills i altres moments vestits amb roba negra. Sorgien moltes necessitats i mai vaig renunciar a ajudar en tot el que vaig poder. 

En aquella època jo estava molt il·lusionada pels projectes que volia posar en marxa, però no comptava amb els recursos que tinc ara, ni la meua capacitat de resposta actual, de manera que aquestes mancances es traduïen en contradiccions amb mi mateixa però també en cert desassossec perquè no hi havia ajudes ni serveis socials. Aviat vaig entendre que el meu benestar depenia de la pròpia capacitat d’ajudar els altres amb xicotetes accions que dirigia a aquells que no tenen el més bàsic. 

La primera vegada que vaig visitar Burkina Faso va ser amb l’equip sanitari del doctor Massotti. En aquells moments encara no utilitzava les paraules solidaritat, voluntariat ni cooperació. La meua família, els pares i els dos germans grans, em van transmetre els valors necessaris perquè tan lluny del meu entorn, enmig de la Sabana, fóra capaç d’enfrontar-me a fets tan dramàtics com els que vaig veure a l’hospital de Safané, sense cap tipus de mitjans per a curar malalties que avui per sort ja quasi han desaparegut. En els successius viatges al mateix país  em vaig dedicar en cos i ànima a pal·liar algunes de les moltes necessitats que patien. Sentia llàstima, em rebel·lava contra aquest estat de coses, mai ho acceptava, el meu inconformisme m’ho impedia. No eren coses només de l’edat ni de la meua manera d’entendre el món, eren —i són— qüestions de vida o mort.

Amb els anys, vaig triar “professionalitzar-me” en el compromís i en cultura de pau, després d’estudiar en el Màster d’Estudis internacionals de pau, conflictes i desenvolupament de la Càtedra UNESCO de filosofia per a la Pau de la Universitat Jaume I de Castelló.  Els meus conceptes es van tornar més acadèmics, aquest nou punt de vista es va projectar també en els viatges següents. Ara sóc també més rigorosa.

Una altra de les meues lluites ha estat reivindicar la nostra llengua i la nostra cultura. Les meues filles van ser alumnes d’El Rogle, la primera escola en valencià a Castelló, sostinguda íntegrament pels pares. Vaig portar a terme estudis molt ben documentats sobre la indumentària tradicional amb Paquita Roca dins de l’agrupació folklòrica El Millars. Vam revolucionar certs estereotips.

Ara sóc una dona contenta, molt animada amb aquestes activitats; pense que amb coratge continuaré amb allò que em fa ser jo mateixa: treballar amb els malalts i lluitar contra la pobresa. L’Àfrica sobretot m’ha aportat els ingredients necessaris perquè avui siga capaç d’escriure des del sentiment.  Aquest meu és un camí sense retorn en què la raó i la passió van de la mà. Ja no sabria viure d’una altra manera. 

Més que difícil, per a mi seria impossible callar davant tantes adversitats, davant la violació dels drets humans. Aquesta, la paraula, fins i tot el crit irat, és la meua opció i la de tants també amb els quals em felicite per tot el que s’ha aconseguit.