Ali Brancal
Pedagoga. ADONA’T
Fotografia: Fernando Gimeno Agost
Dues persones parlaven de com de bé ballava Fred Astaire; i una va fer l’observació que Ginger Rogers ballava igual de bé que ell, però amb sabates de taló i cap enrere.
Les dones ens trobem a tots els escenaris amb un conjunt de barreres que dificulten el nostre accés.
Juguem als mateixos escenaris i espais, però amb unes altres regles, en condicions desfavorables i en terreny desigual.
Hem de treballar per modificar els obstacles culturals, socials, psicològics. Encara fun-
cionen molts estereotips associats al gènere que ens impedeixen estar en igualtat de condicions. Els prejudicis de gènere, els aprenem des de la infància; no sols descriuen els comportaments diferenciats que s’espera que tinguen homes i dones, sinó que prescriuen conductes. Els estereotips són resistents al canvi. De res no valen les lleis, les normes… Una societat no canvia a cop de decret, una llei d’igualtat no ho aconsegueix automàticament.
Hi ha expectatives diferents de com ha de ser la persona que ocupa un lloc de decisió. Un ajuntament, un partit polític o una asso-
ciació veïnal o cultural. O festiva.
Quan pensem en qualitats bones per a liderar, de seguida ens venen al cap aquelles que normalment atribuïm als homes: capacitat de comandament, fortalesa, autoritat… Les característiques i comportaments amb què descrivim els líders coincideixen amb la descripció que fem dels homes, però no de les dones.
Qui va decidir que la facilitat o tendència que suposadament tenim les dones per a teixir complicitats, establir relacions i xarxes de suport, no són una bona qualitat per
a liderar?
Per què quan les dones intentem fer sentir la nostra veu som unes histèriques, unes manaires o se’ns intenta humiliar atribuint-ho al fet que “tenim la regla”? Per què quan ho fa un home està demostrant caràcter?
És freqüent la creença que les dones en el treball “no ho fan tan bé com els homes”. També en l’àmbit laboral, a les dones els costa arribar als espais de decisió i, una vegada en ells, no disposen dels mateixos minuts d’intervenció ni de la mateixa atenció quan parlem.
És cert que, darrerament, comencen a valorar-se altres comportaments en què les dones som fortes: delegar, escoltar l’entorn, cuidar les relacions interpersonals… Però quan ho fa un home –compartir el poder, empoderar altres persones– és percebut com un ésser generós amb qui es contrau un deute. Quan ho fa una dona, sembla com que no n’espera res a canvi. Les dones són abnegades i sacrificades o ambicioses i trepes. Els homes “lluiten per l’espai que els pertoca”.
De les dones en política, en espais de direcció en empreses o institucions s’espera (i es pregunta) que sàpien compatibilitzar la seua vida personal i familiar amb les obligacions polítiques. Dels homes, no.
Cal fer molta força per a evitar que les decisions importants es prenguen en àmbits informals, espai on regnen els homes, que tenen les obligacions familiars cobertes o no els preocupen, perquè no han sigut socialitzats perquè els importen.
Cal lluitar molt contra la sensació de no ser prou bones, que els nostres errors no es perdonen de la mateixa manera que passa amb ells. Perquè sabem que hem de ser molt millors per assolir el mateix nivell. Perquè en molts àmbits continua funcionant el “complot masculí”, encara vigent, de silenciar, tornar invisibles o desplaçar les dones, de manera subtil i condescendent: donar a entendre que tenen menys competència tècnica i professional, que són inexpertes, que els falta estabilitat, que es deixen dur per l’emoció…
Les dones en espais de poder, de decisió, tenim els mateixos problemes que qualsevol dona en qualsevol àmbit. Com s’espera que ens sentim responsables del benestar i felicitat de tothom, s’entén que ens sacrifiquem.
No hem d’autopromocionar els nostres èxits ni demostrar ambició, perquè això ens fa dolentes.
Encara així, moltes dones van empoderant-se i reclamant els seus espais; i és aleshores quan apareix la reacció.
Ja hi ha molts homes que expressen la seua misogínia no des de la superioritat sinó des del victimisme. Si menyspreen i odien les dones no és perquè se senten superiors. Ho plantegen com si foren un col·lectiu que es creu i es presenta com a víctima. I, evidentment, assenyalen com a culpables les dones i en concret, les feministes, i s’inventen paraules insultants. El feminisme, ja ens estem cansant de repetir-ho, és la idea radical que les dones som persones i tenim els mateixos drets, i es mou perquè siga així. Qui no siga feminista, que es busque una paraula per a definir què vol ser, i quina actitud té cap a les dones.
Les actituds misògines contribueixen a generar, mantindre i justificar la violència masclista, i no són cosa del passat.
La misogínia està ben present i reforçada: IL·LUMINADES. IL·LUSTRANT LA HISTÒRIA DE LA MISOGÍNIA és un intent de posar en evidència d’on venim i sensibilitzar per avançar.
#IL·LUMINADES AjuntamentdeCastelló Biografia Conferències DiputaciódeCastelló ecofeminisme eutanasia exhumacions Lite-rates Marta Senent projecteanual repressiófranquista
ADONA'T 