Ana, Ana i Irene

Em diuen Irene i vaig nàixer a Castelló l’any 2005. Parle valencià i faig escola en valencià.
Però quan ma mare, Ana, va nàixer l’any 1969, això era impensable. A Castelló els pares no parlaven als fills en la nostra llengua, i sobre l’escola… què us diré que no sapieu vosaltres mateixos? L’ús del valencià hi havia quedat reduït a l’àmbit més familiar, i socialment i lingüística se li atorgava un valor mínim.

A més a més, la nostra història té una curiositat: la iaia Ana va arribar-hi des de Ceuta l’any 1957. Ella és castellanoparlant i aquesta és la llengua materna de ma mare, que a poc a poc va anar introduint l’ús del valencià en la seua vida quotidiana de manera voluntària i natural. Ella diu que per sentit comú.

Hem nascut en tres moments ben diferents i hem viscut el contacte amb la nostra llengua de maneres diverses. La iaia ho va fer com a immigrant, conta que al principi no entenia res quan anava a fer la compra però que, a poc a poc, i amb voluntat, tot es va anar convertint en quotidià.

Per a ma mare el valencià era la llengua del seu pare i del seu iaio, dels amics del seu pare, d’alguns veïns, d’alguns llibres de poesia i de sainets populars que hi havia a les prestatgeries de casa, del pregó de Bernat Artola… i del “Pis, pissiganya” i “La mare carabassera”. Però ella no l’utilitzava i ningú no l’utilitzava mai amb ella. Que curiós!

En canvi, per a mi tot ha estat més natural. Ara som a l’any 2011. Totes tres convivim utilitzant dues llengues, però jo en sóc la més afortunada. Malgrat això, diu ma mare que encara queda camí per recórrer!

Tres dones, tres generacions, tres situacions lingüístiques ben diferents!