Afirma’t, convenç-te i atreveix-te!

Nàixer dona és una de les millors coses que ens poden ocórrer però també, per què no dir-ho, una de les més complicades. I si al fet de ser dona li afegim el de ser nacionalista i defensar la independència del teu país, les teues circumstàncies vitals ja no són sols complicades, sinó que et converteixen en quelcom incòmode en alguns àmbits. 

Recordant el meu paisà suecà Joan Fuster: “Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”. D’això, els que vivim als Països Catalans en sabem un munt. Ens diuen quina llengua hem de parlar, quines banderes hem d’onejar, com hem de dir-li al nostre país o a quina nació volem pertànyer.

Si, a més de parlar català, no tenim un penis entre les cames, les imposicions són encara més nombroses…

– Avortar és d’assassines!

-Follar amb qui vols, quan vols? Quina fresca!

Perquè sembla que les dones no podem gaudir del sexe senzillament per plaer. Som úters amb cames que no poden decidir si volen parir o no. Tot açò ens dóna a les dones una visió molt més extensa del que suposa sofrir una repressió i una castració diàries, contínues i legalitzades.

Llavors, la dona esdevé un pilar clau en la causa nacionalista. La construcció d’un nou país, el país que volem, millor que aquell al qual ara per ara ens obliguen a pertànyer, necessita el feminisme per assolir la igualtat i ací no podem permetre que la política, la protesta i la lluita continuen essent “coses d’homes”. Sense la nostra participació no es pot aconseguir un estat vertaderament democràtic i amb un futur sòlid. 

El SEPC som el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans integrats en l’esquerra independentista, per tant, és clar en quin tipus de país volem viure. Un país lliure, que no estiga subordinat a la legislació i les imposicions d’un estat al qual vam ser adherits per la força; un estat forà que ens menysprea, que no respecta les nostres particularitats com a poble; un estat que ens porta a l’infrafinançament i ha convertit el País Valencià en el locus amoenus de la corrupció, una vergonya internacional. Volem viure en un estat democràtic, però democràtic de debò, on la gent participe de la política de manera diària i que aquesta no semble una activitat restringida al Congrés. Volem un estat plural, on no s’ofrenen glòries a Espanya i la nostra llengua siga el català. 

Com a estudiants pretenem que açò mateix es trasllade a la universitat. Volem facultats democràtiques, on se’ns done als estudiants la veu que ens pertoca. Lluitem per aconseguir una universitat feminista on la igualtat entre ambdós sexes siga la base de l’educació, on cap professor incomode cap alumna i no s’escolte als despatxos “que bonica ets” o “que guapa véns avui”. Defensem un ensenyament on la dona siga valorada com mereix i a les classes s’ensenye que les dones també hem jugat un paper important en la ciència o en l’art, però els homes ens han eclipsat, que hem estat més que un complement maquillat i amb sabates de taló que l’home llueix per a sentir-se més home. Necessitem que a les aules i a la societat en general s’explique què és el feminisme i s’acabe amb la falsa impressió que el que demanem és la superioritat de la dona. Llavors seria estúpid que criticàrem el masclisme. 

Evidentment, lluitem per aconseguir una educació en català. Entenem que ens trobem encara dintre de l’estat espanyol i ambdues llengües han de conviure. Entenem també que a les universitats ens reunim gent de llocs molt diversos i no tots tenen la sort d’entendre el català. Però, fins i tot tenint en compte tot açò, no podem permetre que sempre se’ns margine a aquells que volem estudiar en català, que no se’ns done l’oportunitat de desenvolupar-nos en la nostra llengua perquè sempre s’ha de prioritzar l’espanyol. En una de les reunions de l’inici de curs, un dels responsables de la facultat on estudie ens va dir que teníem la sort d’estudiar en una de les universitats d’Espanya que menys assignatures en valencià oferia. En fi… Qualificar com a “sort” el fet de marginar una llengua amb milions i milions de parlants, tenint en compte que les universitats són llocs on es fomenta la riquesa cultural, és vergonyós i gens propi d’algú a qui se li suposa una mínima sensibilitat cultural.

Els atacs constants a la igualtat i a tot allò que escapa del cànon d’uniformitat i espanyolisme que es defensa des de l’estat espanyol són els que ens han de portar a passar de la paraula al fet. Queixar-se des del sofà de casa mentre veiem l’última del govern al telediari ja no és suficient i, com a estudiants, la universitat és l’oportunitat perfecta per començar a trencar els esquemes, perquè a les facultats s’estudia però també es fa la revolució, encara que alguns ens vulguen fer creure que no. A les universitats estem els polítics, professors, advocats, sanitaris o artistes del futur més pròxim i tenir inquietuds i deixar-les créixer ens convertirà en subjectes crítics difícils de manipular. És clar que continuar alienat és molt més fàcil, però els atacs i els menyspreus encoratgen. No moure’t davant d’aquestes situacions és el mateix que acceptar-les o fins i tot recolzar-les. Si no estem contra ells, estem amb ells. Cal mostrar que les noves generacions no estem disposades que ens posen el jou com van fer amb els nostres avis i àvies.

La situació ara és complicada. Es persegueix la dona que viu la seua vida com li plau. S’eliminen línies en valencià a les escoles i als instituts, s’aproven avantprojectes com la “llei de senyes d’identitat” que donen rang de llei al secessionisme lingüístic en l’enèsim intent del govern valencià de voler demostrar de manera inútil que el que parlem al Principat, les Illes i el País Valencià no és la mateixa llengua.

El camí a recórrer és llarg i costós, perquè no sols es tracta de dir no al govern, sinó de fer pedagogia a la societat per mostrar que la unitat és necessària, que som les classes populars les que decidim, que a més hem de participar en política fent veure a aquells que manen que treballen per a nosaltres i no al contrari. Un camí llarg, com he dit, que cal continuar i per al qual necessitem gent amb inquietuds, aspiracions, visió de futur i ganes de treballar per construir el país que volem. Per açò, el que demanem a la gent és implicació, compromís, ganes de fer del nostre país un lloc lliure i millor. Que no tinguen por de dir el que pensen, d’eixir al carrer a protestar i a demanar el que ens pertoca, perquè no es tracta sols d’un dret sinó d’una obligació.

I a les dones en particular, el missatge més important: no podem permetre que ens tornen al passat, la societat ha estat construïda de forma patriarcal, però ara tenim les eines, els arguments i els coneixements per a deixar d’ésser objectes sexuals o mares condemnades a la criança dels fills. Tenim els mateixos drets que els nostres nòvios, pares o germans i cada cop que algú ens vulga fer creure que no, ens hem de rebel·lar, perquè el silenci és també complicitat.