A les nostres companyes

Clara-Iris Ramos

Il·lustradora i professora de l’Escola Massana al Grau en Arts i Disseny.
Universitat Autònoma de Barcelona

Clara-Iris Ramos
© de l’auto-imatge: Clara-Iris Ramos

La il·lustradora Lola Anglada va manifestar en una entrevista cap al 1929 «que la dona arribe fins on puga arribar l’home; però per un altre camí, diferent, nostre i peculiar».Manuela Ballester expressaria amb tristor l’inici del seu recorregut, en ingressar a l’Escola de Belles Arts en 1922: «en aquells temps, els darrers de la monarquia a Espanya, la noia estudiant era mal mirada en general, però particularment ho era l’estudiant de les escoles de belles arts, ja que aquestes escoles eren terreny vedat a les dones. Recorde les burles grolleres dels bidells, les pulles feridores amb què els mateixos mestres tractaven de desanimar-nos i, en el millor dels casos, la indiferència dels companys. Amb l’arribada de la República les coses van canviar molt, allò d’abans era veritablement vergonyós, érem llavors molt poques estudiants i recorde que, de vegades, arribava a casa plena d’angoixa i, d’amagat, a la meua habitació, deixava anar l’aixeta de les meues llàgrimes de despit i malícia».

La primera ha sigut recordada per la superfície visual de les seues imatges, massa naïf, massa rural, oblidada pel seu treball vinculat al compromís per la República, que va portar a clausures de les seues exposicions i a la rebuda de denúncies per part de companys de professió com Ricard Opisso, per «roja, separatista i perillosa». La segona és considerada per la historiografia com la «dona de Josep Renau» i moltes investigadores insisteixen que no ha sigut suficientment reconeguda pel seu pensament gràfic republicà i feminista. 

La consciència política de totes dues ens recorda la posició de subordinació en el sistema patriarcal (malauradament també historiogràfic) i la necessitat de pensar la funció social de la il·lustració des del feminisme.

Mitjançant una reiterada presa de posicions, hi ha una llarga i rica història de dones col·lectivitzades enfocades a generar imatges alternatives i crítiques, preguntant-se com plantar cara a les representacions hegemòniques i sexistes del gènere: les sufragistes, els moviments de dones a l’Índia, el Pakistan, Xile, l’uman ribu o moviment d’alliberament de les dones al Japó. L’àmbit gràfic militant dels anys 70 va suposar l’arrencada d’un nou sindicalisme entre dones de classe treballadora i de classe mitjana que va avivar el naixement d’una comunitat de projectes feministes políticament radicals que funcionaren com a laboratoris de creació visual, on es qüestionava que la llibertat i la igualtat no es produiria només amb imatges, sinó que la revolució arribaria amb la pràctica contínua de la vida quotidiana. El feminisme negre o el moviment Women’s Liberation als Estats Units, les See Red Women’s Workshop a Gran Bretanya, la Comisión Femenil Mexicana Nacional o les Riot Grrrls als anys 90. Les expressions del feminisme al llarg dels anys han servit per a parlar de l’experiència de ser dones, compartir les frustracions sobre la maternitat, el dret a l’avortament, l’aïllament a la llar, la sexualitat, la pèrdua d’independència, la violència sexual o la desigualtat salarial. 

Durant anys el neoliberalisme ha dominat la representació visual dels nostres cossos, de les nostres vides i afectes. I durant mil·lennis ha condicionat els nostres desitjos, narratives i ficcions. És un llarg camí per a seguir descobrint-nos i experimentant-nos visualment, més enllà de la pura retòrica corpòria, mitjançant la subversió de les nocions pa-
triarcals de feminitat. I per seguir combatent les construccions socials i culturals.


#IL·LUMINADES AjuntamentdeCastelló Biografia Conferències DiputaciódeCastelló ecofeminisme eutanasia exhumacions Lite-rates Marta Senent repressiófranquista