Edith, Lizbeth i Gal·la

Bé, de fet jo també ho sóc, perquè vaig nàixer a Santiago de Xile. Tota la família ens vam traslladar a Castelló quan jo era menuda.
A casa parlàvem castellà, i a l’escola no es podia parlar altra cosa que no fóra castellà. I en castellà vaig créixer i vaig viure.

Al meu barri, molta gent parlava valencià, així que a mi no m’era estrany, però amb les amigues, que eren alhora les companyes d’escola, parlàvem sempre castellà. Algun colp, estant a casa d’alguna amiga, l’escoltava parlar valencià amb la família, però… entre nosaltres, sempre castellà.

Vaig anar creixent en castellà, vaig passar per l’institut en castellà, vaig posar-me a treballar en castellà…

Però passats els 25 vaig fer l’examen d’accés a la universitat perquè volia estudiar Magisteri.
Volia ser mestra, com ho havia estat la mare a Xile.

I va ser aleshores que vaig prendre consciència que necessitaria el valencià. I va ser també aleshores que vaig descobrir que jo ja en sabia, de valencià. Tots els mots que havia sentit, els verbs, les frases fetes, les expressions… tot formava part de mi mateixa, sense jo saber-ho. Ara calia traure-ho fora. Verbalitzar la meua condició bilingüe. Convèncer la gent amb la qual fins aleshores havia parlat castellà, que canviaren de llengua, no va ser senzill.

Les rialles, o els comentaris sorneguers quan deixava anar un castellanisme, o no l’encertava amb la flexió verbal, tampoc no foren la més amable de les ajudes. Però vaig fer camí. Vaig decidir llegir només en valencià, i després vaig tenir la immensa fortuna que els professors i professores em van fer enamorar de la meua nova llengua. La llengua que jo ja posseïa sense saber-ho, finalment em va posseir.

Un dia, ho sé, estudiaré Filologia Catalana. Vull fer-ho. Però això serà quan Gal·la, la meua filla, la néta de la iaia Edith, la xilena, ja siga un poc més gran.

A Gal·la, clar, jo li parle valencià.